Others languages Bandera anglesa
Français
Deutsch
Español
English
Italiano
Português
Galego
Japanese
Àrab
Chinese

Article d'Opinió

Diumenge, 1 de desembre del 2019

40 anys de la primera conferència del Clima i encara estem així

Aquest dilluns ha començaT a Madrid la COP25, la 25ena Conferència Mundial pel Clima de les Nacions Unides..El 1979, l'Organització Meteorològica Mundial celebra a Ginebra la primera Conferència sobre el Clima, que gira entorn de l'escalfament global i de com aquest podria afectar l'activitat humana, i reconeix el canvi climàtic com un problema greu per al planeta. La Conferència de Ginebra emet una declaració que insta als governs del món a controlar i preveure canvis potencials en el clima, provocats per l'ésser humà, que poguessin resultar adversos per al benestar de la humanitat. 1979 eh? Fa exactament 40 anys!
Aquest dilluns comença a Madrid la COP25, la 25ena Conferència Mundial pel Clima de les Nacions Unides, una cimera que, com sabreu, s'havia de celebrar a Xile, però que finalment es fa a Madrid, tot i que sota la presidència xilena.

El 31 d'octubre, el govern xilè anunciava que suspenia la celebració de la COP a Xile a causa de la situació política que vivia el país. Quan sentia la gent als carrers de Santiago cantant "Te recuerdo Amanda" de Víctor Jara em semblava haver retrocedit el gairebé mig segle que ha passat des del cop d'estat de Xile, l'11 de setembre del 1973, i l'assassinat de Jara - 5 dies més tard- a mans del règim militar que va enderrocar el president Allende i va posar el país en mans del dictador Pinochet.

Una data, la de l'11 de setembre, que connecta amb Catalunya, on en aquests moments també estem vivint moments de repressió més propis de la dictadura que -teòricament- es va acabar amb la mort de Franco l'any 1975, que dels temps presents, amb polítics empresonats i judicis polítics, i on també cantem als carrers temes que recorden aquells temps: "Què volen aquesta gent que truquen de matinada", "El Vent" o "Vull ser lliure" i un llarg etcètera de cançons protesta que ja cantàvem als anys 70 i 80 del segle passat. Així com també ens manifestàvem per protegir la terra de l'especulació i contra les nuclears. Sense anar més lluny, aquí al Vallès tenim l'exemple de Gallecs, on la primera gran manifestació de defensa es feia l'any 1978.

A nivell mundial, ja en aquella dècada comença a parlar-se de l'escalfament global i dels límits del planeta. El 1972 es publica l'Informe The Limits to Growth, una de les primeres publicacions que va posar en dubte el mite del creixement econòmic indefinit, i es celebra, a iniciativa del govern suec encapçalat pel primer ministre Olof Palme, una Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient i Humà, a Estocolm, que emet una declaració sobre el medi ambient i el desenvolupament, una resolució i un plà d'acció amb més d'un centenar de recomanacions entre les que hi ha una moratoria de 10 anys a la caça comercial de balenes, la prevenció de descàrregues deliberades de petroli al mar o un informe sobre els usos de l'energia. A resultes s'aquesta conferencia, el 1973, la Unió Europea crea la primera Directriu sobre Protecció del Medi Ambient i conforma el primer Programa d'Acció Ambiental..

El 1979, l'Organització Meteorològica Mundial celebra a Ginebra la primera Conferència sobre el Clima, que gira entorn de l'escalfament global i de com aquest podria afectar l'activitat humana, i reconeix el canvi climàtic com un problema greu per al planeta. La Conferència de Ginebra emet una declaració que insta als governs del món a controlar i preveure canvis potencials en el clima, provocats per l'ésser humà, que poguessin resultar adversos per al benestar de la humanitat. 1979 eh? Fa exactament 40 anys!

La Conferència de Ginebra senta les bases de les posteriors conferències amb l'establiment d' un Programa Mundial sobre el Clima. El 1987, es negocia el Protocol de Montreal per a la protecció de la capa d'ozó mitjançant la reducció de la producció i el consum de les substàncies que l'esgoten com els CFC, derivats dels hidrocarburs saturats.

El 1988 es crea el Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) que emet informes cada vegada més contundents sobre la necessitat de limitar l'escalfament global del planeta, i el 1990, l'IPCC i la Segona Conferencia Mundial sobre el clima demanen un tractat sobre el canvi climàtic.

A partir d'aquí, més conferències i cimeres que posen sobre la taula un problema que cada vegada es fa més evident i reclamen mesures que cada vegada han de ser més dràstiques i contundents, i d'aplicació més urgent: el 1992, la Cimera de la Terra, a Rio de Janeiro (Brasil) on es suscriu el Conveni Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic que té com a obecjtiu aconseguir l'estabilització de les concentracions de gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera a un nivell que eviti interferències antropogèniques perilloses en el sistema climàtic i en un termini suficient per permetre que els ecosistemes es recuperin i s'adaptin naturalment sense comprometre la producció d'aliments i permetent que el desenvolupament econòmic sigui sostenible; el 1995 la primera Conferencia de les Parts, la COP1, a Berlín; el 1997, la Cimera de Kioto, d'on va sortir el Protocol i un acord internacional de reducció d'emissions de gasos d'efecte hivernacle que causen l'escalfament global (principalment el diòxid de carboni, el metà, i l'òxid de nitrògen, i tres tipus més de gasos industrials fluorats), un protocol que no va entrar en vigor fins el 2005, que el 2009 havien ratificat 187 estats, però que ni EEUU ni la Xina van ratificar mai.

I d'aquí ja anem a la Cimera de París, la COP 20, celebrada el 2015, i els Acords de la qual (suscrits a l´ultim moment pels EEUU i la Xina en una acció que va mereixer al president Obama el Premi Nobel de la Pau) portem anys intentant que es tradueixin en compromisos concrets i en un full de ruta dels governs (dels que s'hi mantenen perquè els EEUU de Trump ja se n'ha desdit), sense aconseguir sortir d'una mena de cimera de la marmota que es repeteix i es repeteix sense arribar a compromisos reals mentre el panorama a la Terra empitjora, per més crits d'alerta que llancin els científics, més Covering Climate Now que facin els mitjans de comunicació més compromesos, i més declaracions d'emergència que facin les institucions, les universitats, els governs i els parlaments.

Com dèien representants de Greenpeace davant la declaració de l'emergència climàtica per part del Parlament Europeu el passat dijous, el que calen són accions dràstiques i urgents, que només poden impulsar i implantar amb contundència els governs. Per això, a la Cimera de Madrid, una vegada més toca exigir i presionar per l‘aplicació de mesures reals, més enllà de negociar amb les xifres d'un mercat global de carboni, que sembla més un tràfic d'emissions (per no dir una màfia) que un intent real de frenar-les que és el que el planeta i nosaltres necessitem. Allà hi trobarem les ONG's i els moviments ecologistes fent pressió, al costat dels nous moviments sorgits en aquest darrer any, Fridays For Future i Extinction Rebellion, que clamen pel dret a un futur, alentats per l'alerta científica i impulsats per la Greta Thunberg, aquesta jove que, des de l'estiu porta creuant el mar primer cap a Nova York, on ja es vaeure amb Trump, i d'on pensava viajar per terra a Xile; i ara cap a Madrid, on s'espera que finalmente pugui arribar per participar a la COP25, i d'on haurien de sortir accions concretes i efectives dels governs del món encaminades a limitar l'escalfament global a 1,5ºC. Esperem - i desitgem fervorosament- que la de Madrid no sigui una altra cimera de la marmota.

 


Comparteix aquest article

Eco PDF e-mail Twitter Facebook

Un article de...

 -  -  -
Míriam Viaplana
periodista