No estem només en la part baixa d'un cicle econòmic qualsevol, sinó que l'escassedat del recurs petroli (vam passar el pic de màxima producció al 2006) i el seu augment de preu cada vegada que es procura que el creixement torni a enlairar-se, porta al fracàs a qualsevol intent d'estimular l'economia mundial. Algunes notícies econòmiques indiquen que estem de nou en una situació similar a la del 2008 abans de la caiguda de Lehman Brothers.

Economistes, empresaris, molts polítics, els que es mouen en el remolí dels diners, del més i més creixement -en definitiva tots aquells que tanquen els ulls a la realitat de la finitud dels recursos (ja siguin peixos, productes agrícoles, minerals, petroli...), dels límits en la regeneració que tenen els ecosistemes, i de les greus conseqüències d'aquesta avarícia extractora per als molts que surten perdent, i que els mitjans invisibilitzen com si no existissin-, aquests, semblen confiar cegament que hi ha una alternativa per continuar creixent. Per una banda està clar que no es pot mantenir el creixement amb innovacions financeres o amb especulació immobiliària. I per altra banda, encara que el coneixement científic i tecnològic que ha acompanyat aquests tres cents últims anys al desenvolupament del capitalisme sempre havia aportat aplicacions innovadores que impulsaven el creixement, i tot i que hi ha molta ciència per fer, i que ens pot ser útil pel futur, sembla que en certs àmbits hem arribat també a uns límits dels coneixements i d'aplicacions tecnològiques que som capaços de generar amb un ús sensat d'energia, de gestionar en un interval sensat de temps, i d'aplicar sense un engany en l'avaluació del risc i de la incertesa, i en el cost humà, econòmic i ecològic.

Aquesta insistència en el creixement en nom d'un cert model de progrés que ja no es sosté per enlloc, és més aviat un element que ens enfonsa més en el pou, com ens mostra l'exemple de l'energia nuclear. Perquè, el cost del nou sarcòfag que cal per Chernobyl, del que també s'haurà de fer per Fukushima, els malalts, les terres mortes i els mars contaminats, ja no és un preu que s'ha de pagar pel progrés, com hem fet fins ara de bon grat la majoria a Occident i a altres llocs del món en pujar-nos a l'onada del creixement, sinó que és una fugida cap endavant, com ens adverteixen algunes veus sàvies.

L'exemple dels agrocombustibles
Per posar un altre exemple més proper al nostres temes de lluita: Cada vegada està més acceptat entre les institucions competents el que fa temps que denuncien activistes i ONG compromeses. Els agrocombustibles fan competència al conreu d'aliments, i en particular empenyen a l'alça el seu preu (juntament amb l'especulació financera), impossibilitant a les poblacions més pobres del món adquirir els productes bàsics. Per tant són un factor que provoca l'augment de la gana i la malnutrició al món. Paral.lelament, en el sector de l'aviació, per esmentar-ne un, estan convençuts que poden continuar creixent: que el nombre d'avions al cel es doblarà en uns anys, i per aconseguir aquesta fita estan planejant tota una sèrie de mesures estratègiques per millorar el trànsit aeri. I afirmen que això serà possible amb els agrocombustibles. Però no ho diuen només ells: El govern estatunidenc promociona que el 40 % de la producció de blat de moro vagi per etanol i la comissió europea ha establert una llei per la qual un 10% del combustible per transport ha de venir de biocombustibles.

Ens estem movent al límit de l'esquizofrènia, tant quan parlem de temes financers com energètics, com de drets humans bàsics, per no voler qüestionar obertament la conveniència de continuar perseguint el creixement econòmic i no voler debatre les alternatives amb la població.
El problema és doncs una societat malalta? No, està clar que hi ha uns interessos molts forts que no volen que aquest paradigma del creixement canviï. Per exemple els republicans nordamericans (6), o aquí l'Aznar i la seva fundació, el sector bancari, i el de la guerra, i tots aquells que es freguen les mans pensant en els guanys econòmics que poden venir de la gestió dels desastres, de la necessitat, de la fam, dels malalts, de la contaminació, de les conseqüències del canvi climàtic, especialment en un marc on allò que era públic hagi quedat reduït a la mínima expressió, on no hi hagi institucions que regulin, agències que avaluïn, serveis que protegeixin i tinguin cura dels desfavorits , i els recursos estiguin concentrats en unes quantes mans privades (terres, aigua, llavors, energia..).

Però no serà així si les poblacions s'uneixen, es rebel·len, i plantegen alternatives. Com per exemple una pressió fortíssima per obligar a una reestructuració de tots els deutes, públics i privats, a uns nivells que puguin ser pagats en un marc de decreixement consensuat, enlloc de ser pagats a multimilionaris delinqüents, amb retallades de l'estat del benestar. Com per exemple una transformació social en la manera de consumir, en la capacitat d'associar-nos. Com per exemple uns canvis en els nostres interessos i en la valoració d'allò que considerem important i el que no.

* Aquest article inclou nombroses referències que es poden consultar al blog de Som lo que Sembrem