Others languages Bandera anglesa
Français
Deutsch
Español
English
Italiano
Português
Galego
Japanese
Àrab
Chinese

Article d'Opini

Dissabte, 22 de desembre del 2012

L'espiral pirinenca

Pujo cap al Pirineu per una carretera plena de llums de cotxes fent cua nerviosament, esperant per avançar i arriscar la vida de molts per arribar dos minuts abans a l'hotel, a la segona residència. Em pregunto si podran deixar el ritme de la ciutat, agafar aire i gaudir del paisatge. Tinc els meus dubtes.
Sembla mentida, però tinc la sensació que molts dels que ens visiten creuen que un cop són al medi rural tot s'hi val. Sembla que els discursos urbans de la mobilitat sostenible, l'estalvi energètic, la gestió dels residus i la separació de fraccions, el respecte pel medi ambient, la lluita contra el canvi climàtic i la conservació de la natura i el paisatge, desapareixen per art de màgia. Desconnexió total amb el medi i les polítiques urbanes. En part potser és culpa dels que vivim aquí, per la dependència que tenim del turisme de neu i de tot el que l'envolta, per la por a que la gent no vingui i la crisi ens arrossegui si som massa exigents ambientalment. Potser és que encara no ens hem adonat que una cosa no treu l'altra, al contrari, és un valor afegit pel producte que podem oferir.

Aquests són uns dies de màxima afluència turística al Pirineu. En alguns municipis la població estacional pot arribar a multiplicar-se per deu, provocant greus mancances en els serveis bàsics. Les calefaccions s'engeguen buidant de gasoil els punts d'abastament, els contenidors s'omplen de caixes i papers de regal sense tria prèvia, el consum elèctric tindrà el seu pic anual prop de cap d'any (i si no fa gaire fred no haurem de patir cap caiguda del sistema de subministrament), l'ocupació turística arribarà a màxims... i aquells que guardaven el paisatge tant apreciat pels que ens visiten avui no veuen el futur d'un sector primari engolit pels serveis lligats al turisme i l'urbanisme. Potser la gent del Pirineu hauríem de sortir durant una dècima de segon de l'espiral turística que ens arrossega i auto-reflexionar una mica en termes ambientals, pensant el nostre futur en un context global. Aquí tot no s'hi val. Necessitem polítiques públiques valentes i gestos personals efectius que ens facin avançar cap a la sostenibilitat. I no només això, aquesta també és l'única manera de conservar la nostra identitat pirinenca, de conèixer els valors del paisatge que els que venen aquí busquen, de preservar aquelles muntanyes, valls i rius que tenim a l'ADN. Si bé el turisme rural i l'ecoturisme ja tenen el discurs prou interioritzat, queda un llarg camí per fer amb els establiments i empreses més convencionals, les segones residències i amb els que estem permanentment empadronats entre muntanyes.

Vosaltres que ens veniu a veure, quan camineu per aquestes meravelloses muntanyes, quan gaudiu de les pistes d'esquí, quan mengeu en un restaurant típic, pregunteu-vos com es conserva tot aquest paisatge; pregunteu-vos perquè inconscientment els discursos de la sostenibilitat desapareixen. I és que, a la muntanya també, els petits gestos, vostres, nostres, poden canviar les coses, poden ajudar a retrobar i conservar per les generacions futures la nostra essència pirinenca.

Comparteix aquest article

Eco PDF e-mail Twitter Facebook

Un article de...

 -  -  -
Mireia Boya Busquet
Ambientòloga i paisatgista. Consultora en desenvolupament rural i paisatge. Professora associada a la Universitat Pompeu Fabra