Others languages Bandera anglesa
Français
Deutsch
Español
English
Italiano
Português
Galego
Japanese
Àrab
Chinese

Actualitat

Dimarts, 31 d'octubre del 2023

L'ésser humà ja usava els incendis controlats fa 11.000 anys per millorar la productivitat

Les comunitats humanes de caçadors-recol·lectors de fa 11.000 anys ja utilitzaven els incendis controlats per obrir clarianes i zones de pastura per als animals silvestres, i així millorar la productivitat. Fins ara es pensava que aquesta pràctica no havia començat fins al Neolític, fa uns 9.000 anys, i que no s'havia generalitzat fins a l'edat de ferro, fa uns 3.000 anys, però una recerca liderada per la Universitat de Barcelona i publicada a la revista Catena mostra que l'ésser humà va començar molt abans a transformar el paisatge mitjançant el foc.
 -  -  <br />  <br />


La recerca, liderada per l'investigador del Departament de Geografia de la UB Carles Sánchez, s'ha dut a terme a partir de mostres procedents de la llacuna de Villena (Alacant). Per estudiar els incendis de fa 11.000 anys, els investigadors han dut a terme l'estudi geoquímic i dels carbons sedimentaris del sòl; han analitzat les restes de pol·len d'aquell període, i hi han sumat la informació de peces arqueològiques de l'època. Això els ha permès concloure que «es tractava de focs provocats, la major part dels quals no van coincidir amb períodes de sequera, sinó amb els moments de màxima activitat humana». Fa 11.000 anys, els incendis a la llacuna de Villena (a inicis del període Holocè) van ser freqüents. Hi havia una alta disponibilitat de combustible a causa de l'expansió de rouredes i alzinars en un període de clima temperat i humit. Aquest clima hauria afavorit l'assentament de caçadors-recol·lectors en aquesta regió, ja que l'entorn de la llacuna oferia un ric ecosistema per a les activitats de subsistència. És en aquest context que les comunitats de cultura mesolítica -l'etapa prèvia al Neolític- van modificar el paisatge vegetal utilitzant el foc.

El treball assenyala que la combinació de la transformació del paisatge i una progressiva aridificació -després d'un episodi climàtic de refredament, fa 8.200 anys- va trencar l'equilibri de l'ecosistema i va suposar un abans i un després en les dinàmiques de la vegetació. Rouredes i alzinars mai no van recuperar el rol dominant en el paisatge i es va formar un equilibri nou, amb domini de les pinedes i amb una vegetació més ben adaptada a un clima àrid. Com apunta el Dr. Jordi Revelles, de l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES), «malgrat la freqüent consideració d'una capacitat menor de les comunitats de caçadors-recol·lectors en la transformació del paisatge, aquest treball posa de manifest el rol actiu de les poblacions mesolítiques del sud-est peninsular en el règim d'incendis per afavorir espais oberts als boscos».

Mitigar els incendis severs

A partir del Neolític, el fet de disposar de menys combustible vegetal a causa de l’aridesa i dels treballs agrícoles i ramaders es va traduir en una reducció de la intensitat dels incendis. Una de les conclusions de la recerca és que les pràctiques de gestió dels incendis basades en activitats tradicionals (agricultura, ramaderia, desforestació per tala i crema) poden ajudar a aturar el creixement descontrolat dels boscos i, així, mitigar la severitat dels incendis, com van fer-ho fa 8.000 anys.

L’estudi proporciona més dades per reconstruir tot un seguit de canvis ambientals durant l’Holocè inicial i la transició a l’Holocè inicial-mitjà (des de fa 9.000 anys fins fa 5.500 anys). Segons Carlos Sánchez-García, «els sediments indiquen que, fa entre 9.000 i 8.700 anys, una fase àrida va interrompre un òptim climàtic». «Posteriorment, fins fa 8.300 anys —explica l’investigador—, es registra un període humit a Villena, amb el predomini d’una mineralogia més pròpia de zones lacustres». I continua: «La transició a l’Holocè mitjà, marcada per un episodi climàtic abrupte de refredament fa 8.200 anys, va provocar canvis vegetals i ambientals significatius: va augmentar l’aridesa, així com l’expansió d’elements d’origen detrític i la precipitació de cristalls de guix en els sediments lacustres. L’aridesa va assolir un punt màxim al voltant de 6.000 anys enrere, coincidint amb un augment dels elements detrítics i precursors d’erosió».

En aquest treball, que utilitza dades arqueològiques obtingudes recentment en el marc del projecte Paleodem, hi ha participat un ampli equip interdisciplinari. A més dels autors esmentats, hi han intervingut els palinòlegs Francesc Burjachs (ICREA-IPHES) i Isabel Expósito (IPHES-CERCA), l’antracòloga Itxaso Euba, el geòleg Jordi Ibáñez (GEO3BCN-CSIC), el geògraf Lothar Schulte (Universitat de Barcelona) i l’arqueòleg Javier Fernández-López de Pablo (Universitat d’Alacant).


Article: MónSOStenible
Font: UB

Comparteix aquesta notícia

Eco PDF e-mail Twitter Facebook

Imatges

La llacuna de Villena (Alacan), d'on procedeixen les mostres que han fet possible la recerca. L’estudi proporciona més dades per reconstruir tot un seguit de canvis ambientals durant l’Holocè inicial i la transició a l’Holocè inicial-mitjà (des de fa 9.000 anys fins fa 5.500 anys). Segons Carlos Sánchez-García, «els sediments indiquen que, fa entre 9.000 i 8.700 anys, una fase àrida va interrompre un òptim climàtic». «Posteriorment, fins fa 8.300 anys —explica l’investigador—, es registra un període humit a Villena, amb el predomini d’una mineralogia més pròpia de zones lacustres». I continua: «La transició a l’Holocè mitjà, marcada per un episodi climàtic abrupte de refredament fa 8.200 anys, va provocar canvis vegetals i ambientals significatius: va augmentar l’aridesa, així com l’expansió d’elements d’origen detrític i la precipitació de cristalls de guix en els sediments lacustres. L’aridesa va assolir un punt màxim al voltant de 6.000 anys enrere, coincidint amb un augment dels elements detrítics i precursors d’erosió». La llacuna de Villena (Alacan), d'on procedeixen les mostres que han fet possible la recerca. L’estudi proporciona més dades per reconstruir tot un seguit de canvis ambientals durant l’Holocè inicial i la transició a l’Holocè inicial-mitjà (des de fa 9.000 anys fins fa 5.500 anys). Segons Carlos Sánchez-García, «els sediments indiquen que, fa entre 9.000 i 8.700 anys, una fase àrida va interrompre un òptim climàtic». «Posteriorment, fins fa 8.300 anys —explica l’investigador—, es registra un període humit a Villena, amb el predomini d’una mineralogia més pròpia de zones lacustres». I continua: «La transició a l’Holocè mitjà, marcada per un episodi climàtic abrupte de refredament fa 8.200 anys, va provocar canvis vegetals i ambientals significatius: va augmentar l’aridesa, així com l’expansió d’elements d’origen detrític i la precipitació de cristalls de guix en els sediments lacustres. L’aridesa va assolir un punt màxim al voltant de 6.000 anys enrere, coincidint amb un augment dels elements detrítics i precursors d’erosió». Fins ara es pensava que la pràctica dels incendis controlats per obrir clarianes i zones de pastura per als animals silvestres per millorar la productivitat no havia començat fins al Neolític, fa uns 9.000 anys, i que no s'havia generalitzat fins a l'edat de ferro, fa uns 3.000 anys, però la recerca liderada per liderada per l'investigador del Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona Carles Sánchez-Garcia mostra que l'ésser humà va començar molt abans a transformar el paisatge mitjançant el foc. Fins ara es pensava que la pràctica dels incendis controlats per obrir clarianes i zones de pastura per als animals silvestres per millorar la productivitat no havia començat fins al Neolític, fa uns 9.000 anys, i que no s'havia generalitzat fins a l'edat de ferro, fa uns 3.000 anys, però la recerca liderada per liderada per l'investigador del Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona Carles Sánchez-Garcia mostra que l'ésser humà va començar molt abans a transformar el paisatge mitjançant el foc.

Informació relacionada