El Mediterrani és una de les àrees marines del món sotmeses a més pressió humana. Els elevats índexs de població i urbanització (150 milions de persones), activitat industrial, turisme (un terç de volum mundial) i pesca han provocat un ràpid augment de la contaminació. Aglutina fins al 30 % de l’activitat marítima mundial. Això, sumat a una configuració geomorfològica en forma de conca semitancada i la seva particular circulació oceànica, ha convertit el mar Mediterrani en un dels punts més contaminats del planeta i en un parany natural per a les deixalles marines, especialment plàstics.

Entre el 80 i el 90 % de les deixalles marines de la conca són plàstics, i es calcula que cada any s’aboquen al mar 230.000 tones de plàstic d’origen terrestre. El turisme és el sector que genera més deixalles a les platges (fins a un 60 %) seguit de la pesca i l’aqüicultura (5-10 %). El 66,4 % de la deixalla acumulada a les platges està formada per només 10 tipus diferents d’objectes, 9 dels quals fets parcialment o totalment amb plàstic i 7 dels quals d’un sol ús. Les burilles i els filtres de cigarrets són els més abundants (27,3 %). Les activitats navilieres aportarien fins a 20.000 tones de plàstic l’any.

L’informe de l’ICTA-UAB Actions of cities and regions in the Mediterranean Sea area to fight sea pollution indica que la principal causa d’aquesta situació és la producció massiva de residus i la seva mala gestió. Fan referència a l’abocament de residus industrials i urbans, a les aigües residuals, l’escorriment agrícola, la navegació, la pesca i el trànsit marítim, així com el turisme. “Per fer front a la contaminació cal implementar polítiques de gestió aplicada a la reducció i tractament de residus, el turisme, la pol·lució per plàstics i altres contaminants, les aigües residuals i altres deixalles procedents dels rius”, va explicar Patrizia Ziveri, oceanògrafa de l’ICTA-UAB.

En aquest context, “és essencial que la lluita contra la contaminació a la mar Mediterrània no estigui recolzada només pels països de la Unió Europea, i que tots els països mediterranis apliquin la normativa necessària mitjançant una cooperació eficaç”, indica. L’aplicació i èxit de les accions de lluita contra la contaminació marina s’haurien de supervisar en diferents etapes. Les millors pràctiques s’han de destacar, compartir i aplicar a les regions mediterrànies adequades. Els científics destaquen que s’han aconseguit grans avenços en matèria de tractament i prevenció, com l’aplicació de la directiva sobre plàstics d’un sol ús i el foment del reciclatge, però indiquen que calen esforços més grans. En aquest sentit, l’estudi examina l’aplicació de la directiva de la Unió Europea sobre plàstics d’un sol ús a França, Espanya, Itàlia i Grècia, i aposta per una estratègia per reduir-los que incloguin restriccions de mercat, una millor gestió dels residus i acords entre consumidors i productors.

“Cal continuar esforçant-se per assolir els objectius mediambientals. És urgent centrar-se en els objectius estratègics de la Unió Europea per a sectors clau, com el model de producció, pautes de consum i pràctiques d’eliminació de residus”, indica Michael Grelaud, oceanògraf de l’ICTA-UAB i coautor de l’informe.

“Algunes mesures per limitar la contaminació marina (pesca, aqüicultura, navegació, mineria) ja existeixen, però sovint s’enfronten a problemes d’aplicació efectiva perquè la implementació sol quedar reduïda a col·laboracions voluntàries per part dels estats”, indica Jorge Pato, també coautor.

Algunes altres mesures que proposen en diferents àmbits són:

1. Contaminants emergents. Fa referència a nous contaminants com ara productes farmacèutics, filtres UV, retardants de flama o pesticides que arriben al mar a través de l’escorriment agrícola, urbà i industrial o les plantes de tractament d’aigües residuals costaneres.

2. Microplàstics. No hi ha legislació vigent per al creixent problema dels microplàstics. “S’ha d’establir la contaminació per microplàstics com un tema prioritari a l’agenda mediterrània i assolir acords vinculants”. Apunten a l’establiment de prohibicions i reduccions en la fabricació de teixits i cosmètics i controlen l’entrada de microplàstics al mar a tots els canals d’aigua, inclosos els rius i els abocaments d’aigües residuals. Cal una regulació estricta de les pintures i els revestiments dels vaixells.

3. Contaminació acústica marina. La navegació, la prospecció de petroli i gas, la construcció i el manteniment d’estructures marines i les activitats militars són una perillosa font de contaminació acústica que afecta la fauna marina, ja que causa alteracions en el comportament i  comunicació, danys auditius, estrès i fins i tot provoca la mort. Es proposa la creació de zones marítimes especialment sensibles on el soroll estigui restringit (amb especial atenció a les rutes migratòries, zones de reproducció i punts crítics de biodiversitat), l’ús de models de vaixells més silenciosos i la reducció de la velocitat dels vaixells. 

4. Rius, aigües residuals i ports. El repte de la gestió de la contaminació de l’aigua resideix en l’aplicació de les polítiques per part dels països signants. Això és especialment evident atesos els diferents nivells de desenvolupament econòmic dels països mediterranis. Aposten per la reutilització cíclica dels efluents tractats per a l’agricultura per reduir així la despesa en fertilitzants i la recuperació de les aigües residuals orgàniques de les ciutats com a recurs agrícola valuós.

5. Aqüicultura. Contamina mitjançant l’abocament de residus no tractats, l’ús de químics i l’alliberament d’un excés de nutrients. Es fa malbé la vida aquàtica, s’afavoreix la proliferació d’algues nocives i s’enverina amb antibiòtics i metalls pesants peixos i altres espècies marines, per la qual cosa cal crear una normativa sobre aquest excés de nutrients a l’aqüicultura. Les polítiques de la UE per als països mediterranis haurien d’aplicar les Directrius voluntàries sobre el marcatge d’arts de pesca per posar fi a les arts de pesca abandonades, perdudes o rebutjades i fomentar la recuperació de les deixalles marines mitjançant compensacions.

6. Aplicació d’iniciatives a les ciutats costaneres sobre la caracterització i el seguiment de residus. Alguns exemples són l’ús de contenidors intel·ligents que avisen quan són plens; campanyes de conscienciació orientades als usuaris de les platges; vigilància de runes i escombraries a les principals rutes comercials de la Mediterrània o l’adaptació dels envasos que no és possible prohibir amb solucions alternatives sostenibles.
7. Illes mediterrànies. Cal promoure el turisme sostenible, limitar la generació d’escombraries costaneres millorant la conscienciació general sobre el problema, limitar l’impacte del turisme implantant una taxa de visita per a les atraccions costaneres lliures d’escombraries, elaborar plans integrals de gestió de residus que comptin amb la implicació de les comunitats locals i implantar normatives per crear platges lliures de fum. 

El programa de recerca estratègic de l'ICTA-UAB, impulsat en el marc de la Unitat d'Excel·lència Maria de Maeztu 2020-2023, concedida pel Ministeri de Ciència i Innovació espanyol, s'estructura al voltant de 5 reptes socials interrelacionats, centrats en els Oceans, la Terra, les Ciutats, el Consum i les Polítiques. Investigar aquests reptes socials és fonamental per imaginar una transició cap a una Terra sostenible. Aquesta investigació s'emmarca en els Reptes Oceans i Polítiques.