Others languages Bandera anglesa
Français
Deutsch
Español
English
Italiano
Português
Galego
Japanese
Àrab
Chinese

Article d'Opini�

Dimecres, 15 de juliol del 2020

Nissan i la transició ecosocial. Canviem el sistema, no el clima

Què significa aquest tancament i com podem reduir-ne els efectes socials negatius? Primer de tot, que hi hagi persones que perdin el seu lloc de treball, no és mai una bona notícia. Des d?Extinction Rebellion Barcelona (XR BCN) volem mostrar en aquests moments tota la nostra solidaritat amb les persones treballadores de Nissan i amb la seva lluita. Esperem que els col·lectius i administracions arribin a una solució que beneficiï a la gent afectada per la situació i que posi el benestar col·lectiu i la protecció mediambiental per sobre dels beneficis del conglomerat empresarial.
Aquest anunci de tancament de la fàbrica de Nissan a Barcelona ha fet sorgir un debat absolutament imprescindible en el context de crisi ecosocial en què ens trobem, cada vegada més evident davant dels nostres ulls: el debat sobre com ha de ser la transició (o la revolució) cap a un sistema sostenible i just al mateix temps, especialment pel que fa a l’àmbit laboral.  Dit d’una altra manera, ens preguntem com podem fer compatible arribar a final de mes amb no arribar a la fi del món.

A Rebel·lió o Extinció Barcelona no volem defugir aquest debat perquè volem que el nostre discurs i les nostres pràctiques siguin clares, coherents i empàtiques, sempre buscant alhora la justícia social i climàtica. I creiem que la millor manera d’enfocar aquest debat des d’XR BCN és des de les nostres 3 demandes:

1) Que es digui la VERITAT sobre l’emergència climàtica i ecològica

És el primer pas absolutament imprescindible, perquè si el diagnòstic no és correcte, les solucions proposades tampoc ho seran. La informació que es dóna a la societat ha de basar-se en la ciència disponible, sense interessos econòmics al darrere.

La comunitat científica ens ve alertant des de fa dècades del desastre climàtic i ecològic al qual ens estem dirigint. Ja estem traspassant els límits biofísics del planeta, malgrat els reiterats avisos des de principis dels anys setanta.

El famós informe The Limits to Growth va predir l’any 1972 que si es continuava amb l’increment de la població, la industrialització, la contaminació, la producció d’aliments i l’explotació dels recursos naturals s’arribaria al col·lapse al voltant de mitjans del segle XXI. I els anys li han anat donant la raó. A finals del 2019 es va publicar a la revista Nature que estem a punt de superar 9 dels 15 punts d’inflexió de la crisi climàtica. Un altre estudi publicat aquest mateix 2020 a la mateixa revista calcula que el col·lapse dels ecosistemes començarà a partir del 2030 si no es redueixen de forma radical les emissions de gasos d’efecte hivernacle, o sigui, l’ús de combustibles fòssils. Més recentment, un informe del Comitè del Canvi Climàtic que assessora el govern de Gran Bretanya recomana que es prepari per a una possible pujada de temperatura d’uns 4 graus (l’objectiu de l’Acord de París de 2015 és no superar els 2 graus, mantenint els esforços per no superar 1,5?°C d’increment sobre l’època preindustrial).

Les conclusions dels diferents informes són realment esfereïdores si es llegeixen amb atenció. Fins i tot les de l’IPCC, que són els més reconeguts però que són molt conservadors i que acostumen a quedar-se curts i han de ser corregits amb el pas del temps (el blog ‘Usted no se lo cree’ explica molt bé per què). En el que tots estan d’acord és en què aquesta pròxima dècada serà crucial. Per això parlem de l’emergència climàtica.

Resumint la infinitat d’informes i estudis científics disponibles podem dir que tenim diverses grans amenaces a curt termini per a la nostra supervivència. Podríem destacar-ne aquestes quatre: 1) escalfament global; 2) pèrdua de biodiversitat; 3) escassetat prevista d’energia disponible i de determinats recursos; i 4) pandèmies. Totes deriven d’una explotació excessiva de la natura i a més es retroalimenten entre elles.

La diferència entre actuar correctament ara o no fer-ho, comportarà que el planeta es torni inhabitable per la majoria d’espècies, inclosa la humana. L’IPCC planteja que l’increment d’1,5?°C es pot assolir tan aviat com el 2030 (l’Organització Meteorològica Mundial i el Met Office britànic ja plantegen 2024). La diferència entre una pujada de 2 ºC o de 4 ºC són uns quants mils de milions de morts i el col·lapse total d’aquesta civilització. 

2) QUE S’ACTUÏ JA per aconseguir emissions netes 0

Una vegada fet el diagnòstic, les solucions principals semblen evidents: deixar de cremar combustibles fòssils de la forma més immediata possible i reduir l’ús d’energia i materials. Ja és hora que deixem de creure en contes de fades tecnològics i assumim d’una vegada que tot té límits.

A partir d’aquí, per exemple, intentar canviar tots els cotxes de combustió per cotxes elèctrics, és una solució errònia a més d’inviable. S’ha de canviar radicalment la mobilitat, afavorint els mitjans més sostenibles, com el transport públic, la bicicleta o el cotxe compartit elèctric. Això implica, igual que amb la resta de sectors de l’economia, destinar els diners públics a fer o afavorir aquesta profunda reconversió. El que no s’ha de fer és voler que tot continuï igual, i anar reaccionant tard i malament a remolc dels diferents esdeveniments que es vagin succeint (tancaments d’empreses, esdeveniments climàtics extrems, etc.)

Fer declaracions d’emergència climàtica i al mateix temps continuar amb polítiques que agreugen el problema també és negacionisme. Hem d’aplanar la corba de la concentració de gasos d’efecte hivernacle, que continua absolutament imparable, i després reduir-la per a tornar-la a nivells de seguretat. 

En aquest punt, els països “rics” han de fer un esforç més gran, donat que la seva contribució històrica i actual al problema és molt superior. La clau no és que siguem moltes persones, sinó que països com Luxemburg o els EUA (o la majoria de països petroliers del Golf Pèrsic) viuen com si tinguéssim uns 5 planetes o més, depenent del cas, mentre altres com Equador, Índia o Cap Verd sí que  estan dintre dels límits del planeta (petjada ecològica d’Espanya, uns 2,3 planetes). I també és important subratllar que aquesta desigualtat entre països es reprodueix a dintre de cada país segons el nivell econòmic de cada sector social.

Reduir les emissions bruscament requereix molta acció i també implica molts llocs de feina en instal·lacions de renovables, en infraestructures sostenibles, en rehabilitació d’edificis, en reforçar serveis públics, en el sector primari, en les cures… Hem de relocalitzar l’economia, hem de potenciar els sectors intensius en mà d’obra, hem de reduir i redistribuir hores de feina i de cures, hem d’assegurar serveis bàsics i ingressos mínims, i hem de reduir la desigualtat i els privilegis.

La política ha de ser la de protegir i oferir sortides a les persones treballadores, no la de protegir els llocs de treball concrets. La llista de possibles mesures en la bona direcció està molt estudiada i detallada des de fa temps. Sabem que tot plegat no és fàcil, però el que cal és voluntat i capacitat política, preveure els problemes i les alternatives, i anar per davant dels esdeveniments.

3. Que es creïn mecanismes per tenir una DEMOCRÀCIA REAL

Per què els governs no fan les polítiques necessàries i les cimeres climàtiques són una successió de fracassos o de compromisos insuficients des de fa gairebé tres dècades? Les raons són diverses:

– Les grans elits econòmiques no volen perdre privilegis ni part de les seves fortunes. Per això bloquegen moltes de les mesures necessàries. Els lobbies dels combustibles fòssils són la mostra més clara però no l’única d’això. La majoria d’aquesta elit global sap perfectament des de fa temps el desastre que tenim al davant però pensen que ells es podran salvar. O sigui, estem dominats per sociòpates.

– Una economia dirigida pels mercats, o sigui per les borses, addicta al creixement econòmic i on l’únic criteri és el benefici a curt termini (els dividends), no permet fer els canvis radicals necessaris, que en molts casos implicaran pèrdues de beneficis per moltes companyies.

– La creixent desigualtat i l’acumulació de cada vegada més poder econòmic per part d’algunes poques companyies transnacionals fa que aquestes siguin en molts casos més poderoses que la majoria d’estats. Per poder limitar i contrarestar aquest poder econòmic global caldria unió i uns acords amplíssims dintre de la comunitat internacional d’estats. Això no es produeix i la presència d’alguns líders actuals, clarament al servei d’aquestes elits (Trump i Bolsonaro com a exemples extrems), cada vegada ho fa més difícil. Les elits econòmiques afavoreixen la competència i no la cooperació entre països, més necessària que mai donat que l’emergència climàtica és un problema global.

– Els economistes (convencionals) s’han desvinculat de les ciències naturals, de les lleis de la física, i continuen amb receptes absolutament caduques i suïcides. Com va dir l’economista Kenneth Boulding, “qui creu que el creixement econòmic pot seguir per sempre en un món finit, és un boig o un economista”. La crisi del 2008 va fer evident el seu fracàs generalitzat però allà continuen amb els mateixos postulats neoliberals, al servei també de les elits.

Davant de tot aquest panorama tenim dos rols que ens empoderen: d’una banda el de consumidores crítiques i conscients, de l’altre el de ciutadania activa. Primer hem de deixar de donar els nostres diners a les grans companyies multinacionals que bloquegen canvis, que exploten a les treballadores, que destrueixen la natura i que a més no paguen gairebé impostos. En canvi, els beneficis socials, ambientals i polítics de la producció local i de proximitat són claríssims. Segon, hem de regenerar aquesta democràcia segrestada i comprada, que no és capaç de prendre les mesures necessàries.

En aquest sentit, XR fa una proposta, d’entre les diferents opcions de participació directa, que és la constitució d’assemblees ciutadanes. Aquest mecanisme serviria per aprovar les mesures que la classe política no s’atreveix a prendre, però que la societat ja està preparada a assumir. Aquestes assemblees serien escollides per sorteig representatiu, estarien assessorades sobretot per persones i organitzacions expertes i independents, i proposarien i supervisarien les mesures. Creiem que és la millor manera d’assegurar una transició justa.

CONCLUSIÓ

Tenim la capacitat de posar en marxa una transició ecològica socialment justa. Tanmateix, mentre els estats segueixin centrant la seva atenció a protegir els interessos privats, aquesta transició no serà justa en absolut. Si perdem la lluita climàtica, les perdem totes, però els discursos de respostes falses, fàcils i errònies a problemes complexos no són el nostre estil, més que res perquè la natura no negocia.

Sabem que la lluita climàtica i la social van de la mà i per això manifestem tota la nostra solidaritat amb les víctimes del capitalisme global. Hem d’aconseguir transformar la por en ràbia i rebel·lió contra un sistema que ens encadena a un camí suïcida. La tecnologia sola ni ens ha salvat ni ens salvarà, necessitem una revolució cultural i la necessitem ja perquè el temps s’esgota.

Canviem el sistema, no el clima!


Comparteix aquest article

Eco PDF e-mail Twitter Facebook

Un article de...

Aquest anunci de tancament de la fàbrica de Nissan a Barcelona ha fet sorgir un debat absolutament imprescindible en el context de crisi ecosocial en què ens trobem, cada vegada més evident davant dels nostres ulls: el debat sobre com ha de ser la transició (o la revolució) cap a un sistema sostenible i just al mateix temps, especialment pel que fa a l’àmbit laboral.  Dit d’una altra manera, ens preguntem com podem fer compatible arribar a final de mes amb no arribar a la fi del món. -  -  -
Rebel·lió o Extinció BCN