En l’última dècada, diverses ciutats catalanes han posat en marxa els bancs del temps, una iniciativa en què una comunitat de persones intercanvia temps per serveis i/o coneixements. La unitat d’intercanvi acostuma a ser l’hora, independentment del servei que es rebi o s’ofereixi, de manera que totes les activitats tenen el mateix valor. L’objectiu principal és incentivar les pràctiques de bon veïnatge i fomentar valors com la solidaritat, la cooperació i la participació entre les persones i els col·lectius. A la vegada, pretén igualar les persones -tothom rep i ofereix serveis al mateix preu-, i incrementar l’autoestima d’aquells que, sense haver-ho fet mai, són capaços d’oferir un servei. El 1827, l’anarquista americà Josiah Warren va obrir la Botiga del temps de Cincinatti, que va estar en marxa fins al 1830, per provar la seva teoria del valor-temps. A l’experiència de Warren, que és el primer banc del temps de la història, en van seguir d’altres, però no va ser fins al 1992 que es va crear el primer banc del temps a Europa, concretament, a la ciutat italiana de Parma, i de la mà del sindicat de pensionistes
pensionistes amb l’objectiu de resoldre els problemes de la vida quotidiana dels seus membres. Arran de l’èxit, es va estendre per tot el país i per la resta d’Europa.
Una iniciativa similar als bancs del temps són les xarxes d’intercanvi de coneixements, en què la moneda d’intercanvi és el saber. Prenen com a model la Xarxa d’Intercanvis Recíprocs de Sabers, creada a França el 1971 (des del 2009, s’anomena Formació recíproca, intercanvi de sabers i creació col·lectiva). En l’actualitat, compta amb unes 600 xarxes arreu de França i 100 a l’estranger. A Catalunya, la primera xarxa d’intercanvi de coneixements es va establir a l’Escala (Girona), el 1988, i ara ja n’hi ha diverses arreu del territori.
