Des de monSOStenible hem seguit les ponències d’una quinzena de científics que han posat sobre la taula el seu coneixement i la seva percepció sobre el canvi climàtic, el major repte al que s’enfronta l’Humanitat provocat per ella mateixa
El Green Deal europeu és una bone eina per a complir els objectius de l’Acord de París i arribar a un 2050 a un continent neutre d’emissions i que el 2018, havia reduït en un 25’2% les emissions respecte el 1990. El 2019, un 16% de l’energia que es consumia a Europa procedia de fonts renovables, un bon percentatge per arribar a complir el triple 20 marcat per Europa: el 2020 un 20% de l’energia ha de ser renovable i l’energia fòssil s’ha d’haver reduït en un 20%. Unes xifres molt més ambicioses que les de Espanya i Catalunya on el 2019 el consum d’energia renovable es xifrava en un 5%. De fet, a Catalunya, amb un parc mòbil encara molt poc electrificat, el transport ocupa una gran franja del consum energètic. Un consum que s’ha vist augmentat considerablement per l’increment de la venda per Internet.
Un impost que gravi les emissions que generen els productes
Per l’enginyer químic Francesc Castells de la Universitat Rovira i Virgili, una manera de posar fre a les emissions i generar consciència és la creació d’un impost per les emissions que genera un determinat producte en el seu procés de producció i distribució. Un import que pagarien les persones consumidores i que s’haurien de destinar a la reducció d’emissions. En aquesta mateixa línia s’expresa Jofre Carnicer del Departament d’Ecologia Evolutiva de la UB que defensa posar preu a tot el que generi emissions de carboni. Però un preu molt més alt del que es paga ara en forma de taxes al carboni que ronda entre el 5 i el 10€ per tona mentre que hauria de ser, segons Carnicer, d’entre 100 i 300 euros o dolars per tona.
Anem cap un Delta de l’Ebre més petit i rectilini en una comarca que ratlla l’aridesa
Pel que fa a la climatologia, el meteròleg Tomas Molina va dir que tant algunes zones del Delta de l’Ebre com les comarques de Ponent “ratllen l’aridesa” (menys de 250 litres) ja ara i que en aquestes zones, el 5% menys de pluja que indiquen els escenaris futurs, la sequera i l’escassetat d’aigua pot provocar tensions territorials.
Pel que fa a la geofrafia del Delta, el biòleg marí i director del programa d’Ecosistemes Aquàtics de l’IRTA al Centre de Sant Carles de la Ràpita, Carles Ibañez, alerta del retrocés accelerat que està patint el Delta de l’Ebre, que s’enfronta al doble problema de la pujada del nivell del mar i del temporals com el Glòria, un retrocés que continuarà si en aquest espai natural no hi entre més sediments. “Si no fem res, la natura farà desapareixer els espais més humanitzats en favor de la creació de nous espais naturals formats a partir dels sediments actuals que te i que s’aniran erosionant i formant un delta més rectilini i amb acumulació del material a les banyes.” Segons Ibañez, la meitat del Delta pot quedar summergit i això pot comprometre el cultiu de l’arròs que cada vegada serà més difícil de mantenir. Per reconduir la situació, Ibañez no és partidari de construir dics interiors com s’ha fet a Holanda sino que proposa actuacions similars a les que s’estàn fent al Delta del Misissipi tals com recuperar sediments per augmentar l’elevació del terreny. De tota manera, aquestes mesures actuarien amb una pujada del nivell del mar d’1 metre, però no de més. Ibañez creu que “les administracions no estan reaccionant amb la celeritat que caldria” i que es regeixen per “inèrcia mental i inèrcia polìtica” ja que amb el que costa 1 Km d’AVE (40 M d’euros) es podria solucionar el problema del Delta de l’Ebre a uns 30 o 40 anys vista. En aquest temps, s’hi podrien portar sediments.
L’arc mediterrani és una zona molt vulnerable al canvi climàtic
El cap de Departament de Biologia Marina i Oceanografia de l’Institut de Ciències del Mar CSIC Francesc Peters recorda que l’augment de temperatura a mars i oceans, a més de portar al mediterrani espècies que fins ara no hi eren i que en alguns casos desplacen les autòctones, provoca una separació de les capes d’aigua superficials i profundes el que suposa una menor arribada de nutrients al fitoplacton i, per tant, menys capacitat de generar clorofila, el que repercuteix en un descens de la pesca potencial. En aquest sentit, el confinament a causa de la covid19 ha generat un gran impacte ja que, en reduir-se la pesca, s’ha reduit el zooplacton i per tant ha augmentat el fitoplacton que és el que fa augmentar la clorofila.
Sobre l’augment del nivell del mar (3mm per any / 3cm per dècada) Peters, també recorda que “l’arc mediterrani és una zona molt vulnerable al canvi climàtic”: Augment de nivell de mar que afecta especialment les zones costaneres, augment de temperatura de l’atmosfera (que a Catalunya suposen unes 300 morts anuals) i dels oceans, i augment del risc d’inundació per aiguats (el risc d’inundació dels municipis de Catalunya és alt en un 40%). I les inundacions i les aigües estancades suposen també un increment de malalties.
Escasetat d’aigua i descens de la pesca
Unes malalties que troben terreny abonat en el dèficit de WASH (aigua, sanitat i higiene) que provoca el canvi climàtic i que acaba redundant en un increment del nombre de persones malaltes i de morts, i del nombre de migracions per causes climàtiques, amb una major expansió de malalties endèmiques que havien estat eradicades en d’altres paisos.
Francesc Peters apunta també cap a la densitat de població, la globalització i la gran mobilitat de la població (15000 avions volant simultaniament el març del 2020 / 225000 vols en un dia) com a causa de l’expansió de qualsevol malaltia o virus que pot convertir-se en pandèmia.
Tot no s’hi val
En aquest mateix sentit apunta l’expert en ecoepidemiologia Jordi Serra Cobo, que recorda que perquè es donin les epidèmies, les malalties s’han d’extendre i que, a banda del canvi que en les darreres dècades està provocant l’activitat humana en les estructures i la funcionalitat dels ecosistemes -amb incendis i pèrdua de biodiversitat- la globalització i la gran mobilitat actual són agents decisius en l’expansió de les malalties. “El problema comença quan nosaltres modifiquem o alterem l’entorn fent que les probabilitats de transmissió vagin canviant,” com ho hem pogut comprovar amb el covid.
Per Serra Cobo, demogràfia, canvi climàtic i epidèmies són reptes importants que ens estant venint. I “hem de canviar la nostra relació amb la natura. Nosaltres també som natura , no podem ser tan depredadors i alterar tant perquè això ens va en contra”. “El creixement econòmic que tenim plantejat com a espècie no és sostenible” “El creixement ha de ser diferent del que portem en el primer món”. I una de les coses que hem d’aprendre i prendre consciència és de les limitacions que te el món en el que vivim. I aquesta idea de límits l’han d’entendre els polítics, però també els economistes. “Tot no s’hi val”.
El confinament derivat de la covid19 com a oportunitat
Per això, Serra Cobo recalca que “hem de fer un canvi”, una idea que ha aparegut amb el confinament. De fet, “el confinament ens ha descobert que podem viure amb menys” afirma el biòleg Joandomènec Ros de la UB. També en aquest sentit es manifesta el catedràtic d’Enginyeria Ambiental Jose Ma Baldasano, de la UPC, que recorda que el tràfic es va reduir a Barcelona en un 80% durant el confinament i que la puresa de l’aire a que es va arribar permetia veure Mallorca des de l’Observatori Fabra. Per Baldasano, si només “el 35% dels cotxes que circulen per Barcelona fossin elèctrics, millorariem molt la qualitat de l’aire a la ciutat”. En aquest punt, però Baldasano posa sobre la taula el debat sobre l’origen de l’electricitat que alimenta els cotxes i que defensa sigui de fonts renovables defugint les energies fòssils, però també la nuclear.
Pel biòleg i ambientòleg Ponç Feliu l’aturada de l’activitat humana ha suposat una oportunitat per a la natura i per a les mateixes persones que l’han “redescobert”, animant-les a continuar descobrint el món animal i vegetal que tenim més aprop : “Tenim natura i una gran diversitat al costat de casa i podem gaudir-la”. I de fet, el confinament ha revelat aquesta necessitat d’anar a la natura i això és el que ha fet la gent amb el confinament i, sobretot, quan s’ha acabat.
També en aquesta línia es pronuncia Serra Cobo quan diu que “hem de consumir menys natura i gaudir-la més”. “Hi ha d’haver estimació i respecte”. I com deia Ramon Margalef “no llegeixi més perquè al final només se’n recordarà del que ha llegit. Acostem-nos al nostre medi i intentem entendre’l”
I entendre’l vol dir llegir-lo i interpretar-lo, i “no posar edificacions al llit d’un riu ni a dins d’un bosc” adverteix l’enginyer de forests de la Conselleria de Medi Ambient i Territori del Govern de les Illes Balears, Oriol Domènech, que també parla del concepte gaudir de la natura, però no com un gimnàs, sino amb els ulls i la ment oberta, “prenent consciència de què i qui hi ha al darrera d’un paisatge”. Per Domenech és bàsic mantenir les estructures agroramaderes d’un territori per mantenir el paisatge amosaicat que, a més, és més resilient davant un incendi.
S’han d’aplicar mesures importants de descarbonització
Pel doctor en Ecologia Terrestre Pep Canadell del Climate Science Centre, Austràlia, que recorda la perdurabilitat de les emissions (si avui posem 1000Kg de carboni a l’atmosfera, d’aquí a 1000 anys més de 200Kg encara hi són i d’aquí a 10000 encara se n’hi mantenen més de 100kg), “amb el covid19 tenim una oportunitat”, per continuar reduïnt les emissions. L’escenari desitjable és que a la reducció d’emissions que es produirà per la lentificació de l’economia a causa de la crisi, hi afegim un augment de les mesures de descarbonització. Per Canadell, que ha recordat que l’any 2019 va ser el més sec i caloròs dels darrers 100 anys en que hi ha registres, la situació actual d’augment de temperatura només es podrà revertir amb l’implementació de polítiques ambientals fortes i mesures importants de descarbonització.
En aquesta línia s’expresa també Francesc Peters quan diu que per reduir les emissions no només es pot dependre de l’actitud de la gent i que l’administració ha d’intervenir com va fer, per exemple, amb el tabac.
Un to clarament optimista és el de l’enginyer Eduard Rojas de la Universtiat de València que diu que “si recuperem els boscos degradats, reduïm les emissions i els mars mantenen la seva capacitat de captació de CO2, potser podrem tornar al 2050 al nivell d’emissions pre-industrial”, el que significa aconseguir mantenir l’increment global de temperatura per sota d’1,5ºC.
No és tant optimista el meteoròleg Tomàs Molina que, tot i reconeixer que la ciència i l’acció i coordinada de la Humanitat alguna cosa podem fer-hi i posa com exemple preciament l’assoliment de l’Acord de París o els avenços que s’estan fent en economia verda, diu que “ens hem de preparar per una pujada de temperatura de 2,5ºC a Catalunya cap a mitjans de segle”. Molina basa el seu argument en els registres de concentració mitjana de C02 a l’atmosfera que estan augmentant a raó de 2,5ppm/any, el que provocaria que l’any 2030-2035 tinguessim concentracions de 400-430ppp, uns nivells que l’Acord de París situa a l’any 2100 per a no superar el llindar d’augment de temperatura d’1,5ºC. De fet, diu Molina, si continuem com fins ara el 2024 ja haurem assolit l’increment mitjà global d’1ºC, assenyalant que precisament el 17 d’agost el Japó va registrar el seu rècord de temperatura de tots els temps, superant els 50ºC.
En aquest mateix sentit es pronuncia el biòleg Jofre Carnicer del Departament d’Ecologia Evolutiva de la UB, que afirma que les concentracions actuals de CO2 a l’atmosfera no s’han produït mai en la història de la Humanitat i recorda que el 60% del problema de les emissions i el canvi climàtic són les energies fòssils. Per tant, hem de continuar la transició energètica cap a les energies renovables -que ja ha començat, però que hem d’intensificar molt més ja que la proporció és encara molt petita, i hem de millorar l’eficiencia energètica. I per fer-ho calen inversions milionàries i trilionàries. Per, Carnicer, que diu que “necessitem sistemes públics forts i xarxes de cooperació internacional potens” és “imprescindible” augmentar les inversions en energies renovables fins a 2,3 i 4 trilions d’euros en les properes dècades. Una manera de recaptar diners són les taxes al carboni i les taxes financeres de les que parlem en aquest article, i que apunten cap a nous models fiscals. Malgrat l’esforç titànic que s’ha de fer Carnicer és optimista i reconeix que grans institucions com el G20 o el FMI estan reaccionant i que la necessitat imperiosa del canvi està arribant als centres de discusió i als fòrums mundials. “No només hem de canviar el canvi climàtic. Aquest canvi que hem de fer se’ns presenta com un gran repte, però també com una gran oportunitat per fer un món més just”.
La bioeconomia, una oportunitat per posar en valor el sector forestal
L’enginyer Eduard Rojas apel·la a la bioeconomia, que cerca cobrir la demanda de materia i d’energia mitjançant materies primeres renovables d’origen vegetal, per a reduir les emissions de C02 i dinamitzar i generar oportunitats en el territori. Rojas destaca la gran oportunitat pel sector forestal i per les zones rurals que representa la bioeconomia ja que va més enllà que l’economia circular. Així, la bioeconomia canvia els materials tradicionals de construcció per materials naturals i vegetals com la fusta o el bambú, o els teixits tradicionals per teixits vegetals, etc.
Utilitzar a temps real l’energia del sol
Pel físic i director de l’Institut de Ciència de Materials de Barcelona ICMAB Xavier Obradors, que recorda que 1 hora de llum solar equival a 1 any d’energia per a tota la humanitat, “el repte és utilitzar a temps real l’energia del sol”, i trobar la manera de transformar-la. “La fusió és el somni de la súperconducció d’energia inesgotable”, un somni que entre el 2030 i el 2050 podria començar a fer-se realitat.
Per Obradors, la nanotecnologia, que treballa amb la relació de dimensions entre la Terra i una poma i es regeix per la física quàntica, es presenta com un “desllorigador de la lluita contra el canvi climàtic” en el sentit que aprofita les propietats dels materials per realitzar processos eficicients. Així, la nanotecnologia es planteja com una eina i un camí per avançar en processos com la fusió solar, la utilització de l’hidrogen com combustible o per a millorar l’eficiència de la pròpia tecnologia, les TIC, “el consum global energètic de les quals és actualment del 5%, però podria arribar al 20% el 2100 si no hi fem res”.
Els ODS per un canvi de paragdigma a nivell mundial
Definits el setembre del 2015, els Objectius de Desenvolupament Sostenible són fites o reptes universals, integradors i ambiciosos que integren el full de ruta de l’Agenda 2030 de les Nacions Unides per articular el canvi necessari i integral que s’ha de fer al món per que sigui sostenible. Els ODS són 17, amb temàtiques que van des de la pobresa, la fam, la pau, la salut, l’educació, les desigualtats, la inclusió, la prosperitat econòmica, la protecció del planeta, la lluita contra el canvi climàtic, les ciutats i els territoris, l’energia, el consum i la producció sostenibles i la governança i es concreten en 169 accions que busquen l’equilibri entre les 5P: persones, prosperitat, pau, planeta i partenariat (aliances). Per l’ambientòleg i director del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya (CADS) Arnau Queralt que qualifica el Green Deal com “un intent d’aplicar els ODS a nivell europeu”, l’informe “Transformar Catalunya. Millorar el món” elaborat pel CADS és la incorporació a nivell de Catalunya dels ODS i de l’Agenda 2030 com a cosa pròpia i la manera de portar a Catalunya les indicacions de l’Euroestat.
Canviar els valors
La totalitat dels científics que han participat en les diverses sessions de la UCE han defensat la necessitat d’un canvi de valors, de millorar l’eficiència energètica i de reduir-ne la despesa, d’invertir en energies renovables i de promoure polítiques ambientals i socials que permetin fer la transició energètica sense augmentar la bretxa social existent i generar-ne de noves, però potser qui més clarament s’ha mostrat defensor del decreixement, encara que no sigui amb aquestes paraules, ha estat el biòleg Joandomènec Ros de la UB que ha dit que “l’únic pais sostenible és Cuba que -degut a l’embargament al que està sotmès des de fa dècades- només viu amb el que te”. Ros, que ha fet la seva intervenció just l’endema de l’Overshoot Day, ha demanat reflexió sobre la “insostenibilitat de la nostra vida quotidiana” que manifestem amb la compra i consum de productes com el peix exhaurint-ne les poblacions, la soja, el consum de la qual malmet hàbitats econòmics, els biocombustibles el conreu dels quals provoquen la deforestació de boscos i selves, etc, i ha defensat la necessitat de tenir en compte l’índex de felicitat i no només el del PIB d’un país. En aquest sentit, Ros introdueix la idea d’un pagament per serveis ambientals. Hi ha una part que ja la paguem com la depuració de l’aigua, el reciclatge de les escombraries, etc, però encara no ho fem “pel benestar físic i psicològic que reporten els espais naturals”.
