Others languages Bandera anglesa
Français
Deutsch
Español
English
Italiano
Português
Galego
Japanese
Àrab
Chinese

Actualitat

Dijous, 12 de gener del 2012

L'escalfament global comporta un deute climàtic en la distribució de papallones i ocells. A Catalunya, el fenomen comporta l'arribada d' espècies de papallones provinents de l'Àfrica

Les àrees de distribució d'ocells i papallones europees es desplacen cap al nord seguint les passes del canvi climàtic. Aquest desplaçament no és prou ràpid i fa que les diferents comunitats no arribin a situar-se en les àrees que els resulten tèrmicament adequades i visquin en un estrès tèrmic constant. Aquest fenomen, que s'anomena "deute climàtic", pot representar un problema per a la conservació de la biodiversitat europea. La revista del grup Nature publicava el gener del 2012 un article que revela que, durant les dues darreres dècades, la distribució de les comunitats d'ocells i de papallones a escala europea ha estat responent de forma descompassada a l'escalfament global.
L'estudi revela que papallones i ocells es mouen cap al nord a ritmes diferents. Els ocells es troben 212 km allunyats de les seves àrees climàtiques òptimes i les papallones ho estan uns 135 km. Per això, moltes espècies que abans convivien en un mateix espai ara ja no coincideixen i els ecosistemes europeus canvien a velocitats mai vistes

 -  - xtec <br />  <br />
Autoria: xtec
 


Aquest fet ha provocat un deute climàtic que posa en perilaquestes comunitats. A l'article, hi han participat, el Dr. Lluís Brotons, investigador del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya i el Dr. Constantí Stefanescu, investigador del Museu de Granollers de Ciències Naturals, ambdós investigadors associats del CREAF, juntament amb el Dr. Sergi Herrando, investigador de l'Institut Català d'Ornitologia. Els resultats de l'estudi mostren que, entre el 1.990 i el 2.008, la temperatura mitjana europea s'ha desplaçat cap al nord 249 km. Per mantenir-se en unes condicions climàtiques semblants, les espècies s'haurien hagut de moure els mateixos kilòmetres, en el mateix període de temps. Tot i això, aquest estudi internacional revela que, en terme mitjà, les comunitats d'ocells, a Europa, s'haurien mogut cap el nord només 37 km, mentre que les papallones ho haurien fet 114 km. Per tant, els investigadors alerten que les aus i les papallones no estan seguint les passes del canvi climàtic a una velocitat suficient i que s'està acumulant un decalatge que els científics anomenen "deute climàtic".

El deute climàtic és diferent en ocells que en papallones i aquest fet podria tenir conseqüències molt greus pel funcionaments del ecosistemes. Per exemple, moltes comunitats d'ocells i papallones que abans convivien en un mateix hàbitat ara ja no coincideixen. Cal pensar que molts ocells s'alimenten d'erugues de papallones, i això podria repercutir en una menor disponibilitat de recursos per a un bon nombre d'espècies.

"L'estudi demostra que el deute climàtic és més gran en ocells que en papallones, i això pot donar lloc a desajustaments en les relacions tròfiques que s'estableixen entre ambdós grups. A més, tant els ocells com les papallones europees viuen cada cop més allunyats de les seves àrees climàtiques òptimes i, per tant, sota un estrès tèrmic que les fa cada cop més vulnerables a possibles amenaces", apunta el Dr. Stefanescu, un dels investigadors del projecte. Per dur a terme aquest estudi, els investigadors han calculat la temperatura mitjana on viu cada espècie i, a partir d'aquest valor específic i de les dades dels seguiments d'ocells i papallones, la temperatura associada a cada comunitat, anomenada CTI (Community Temperature Index). Analitzant el valor del CTI per a més de 10.000 àrees de mostreig de biodiversitat, des d'Escandinàvia a la conca Mediterrània, s'ha observat que aquest índex ha augmentat en el període 1.990-2.008 en una magnitud equivalent a uns desplaçaments cap el nord molt sorprenents. Això no només s'explica per l'arribada de noves espècies, sinó també per canvis en l'abundància de les poblacions, d'acord amb els òptims tèrmics de cada espècie.

El fenomen de l'escalfament global porta a Catalunya espècies de papallones provinents de l'Àfrica
Un estudi del CREAF del 2009 indica que moltes de les espècies autòctones podrien extingir-se a mesura que el clima es torni més càlid i sec i que una disminució de les poblacions tindrà efectes en cadena sobre altres components de l'ecosistema. Tanmateix, al Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, s'ha detectat que algunes papallones han avançat la seva aparició primaveral entre 1 i 5 setmanes. D'altra banda, la Lycaena tityrus, que fins a la meitat del segle XX era present en molts indrets de la terra baixa de Catalunya, actualment resta absolutament restringida al Pirineu.

Les papallones diürnes destaquen com un dels grups d'organismes que més evidències aporten dels efectes del canvi climàtic sobre la distribució de les espècies. Recentment, i lligat clarament amb l'escalfament del clima, s'ha observat també a Catalunya l'arribada d'espècies africanes, la presència de les quals mai no havia estat enregistrada anteriorment. A més, a zones com el Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, les papallones han avançat la seva aparició primaveral entre 1 i 5 setmanes. El programa de seguiment del Catalan Butterfly Monitoring Scheme, o CBMS, finançat pel Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya i el Museu de Granollers de Ciències Naturals, suposa una eina molt útil per detectar ràpidament aquestes novetats faunístiques i també per conèixer com s'integren dins la nostra fauna.

Canvis en la distribució
Un dels primers treballs en què es demostra un canvi general en la distribució d'acord amb les prediccions de l'escalfament global recent es basa en un conjunt de 57 espècies de papallones europees. Aquest treball, que va ser publicat a Nature l'any 1999, analitzava els canvis que al llarg del darrer segle havien experimentat els rangs de distribució d'espècies presents a tot Europa, tant en el seu límit septentrional (països nòrdics i Regne Unit) com meridional (tres zones de la Mediterrània: Catalunya, França i Magreb). A partir de la comparació de dades històriques (presents en les col•leccions de museus d'història natural, com ara el Museu de Zoologia de Barcelona) i de dades recents (atles de distribució i programes de seguiments) es va poder comprovar que més de la meitat d'espècies (35 espècies) havien experimentat canvis en la distribució, i que aquests canvis gairebé sempre consistien en un desplaçament cap al nord, coincidint amb el desplaçament que havien sofert les isotermes durant el mateix període. Com exemple, es pot destacar el cas d'una papallona del grup de les "blavetes", Lycaena tityrus, que fins a la meitat del segle XX era present en molts indrets de la terra baixa de Catalunya i molt comuna a l'àrea del Montseny, però que actualment resta absolutament restringida al Pirineu. Fins i tot les poblacions del Montseny han desaparegut completament en els darrers 20 anys, essent el canvi climàtic la causa més probable.

A part dels moviments latitudinals, també s'han documentat moviments altitudinals en zones muntanyoses. En aquest cas, les espècies es desplacen cap a alçades més elevades a la recerca dels seus requeriments climàtics, a mesura que el clima s'escalfa.

A Catalunya s'ha observat l'arribada d'espècies africanes, la presència de les quals mai no havia estat enregistrada anteriorment. Com a exemples es pot esmentar el cas de la famosa papallona monarca, Danaus plexippus, una espècie fortament migradora que manté poblacions estables en diverses zones del nord d'Àfrica i les illes Canàries, i poblacions inestables a la costa de Màlaga, Granada i Cadis. L'estiu de 2003, coincidint amb les màximes històriques de temperatura al juny-juliol a molts indrets de Catalunya, va aparèixer per primer cop al Delta de l'Ebre, sens dubte com a resultat d'un procés d'expansió a partir de les poblacions africanes o del sud peninsular. L'estiu de 2004 es van tornar a veure exemplars al Delta de l'Ebre, altre cop com a resultat d'un procés migratori.

Un altre exemple similar el proporciona una petita papallona anomenada Colotis evagore, que és pròpia de les zones desèrtiques del nord d'Àfrica i que periòdicament efectua migracions fins al sud de la península Ibèrica. L'estiu de 2004 aquesta espècie va aparèixer per primer cop al sud de Catalunya, aquest cop en una zona del Segrià, també com a resultat d'un procés migratori a llarga distància. Aquesta troballa va significar una ampliació de l'àrea de distribució de l'espècie de més de 300 quilòmetres respecte del que es coneixia anteriorment. Com en el cas de D. plexippus, l'any posterior es va tornar a enregistrar la seva presència al mateix indret.

La darrera adició a la fauna de papallones diürnes catalanes és, novament, una espècie típica del nord d'Àfrica i sud de la península Ibèrica, Euchloe belemia, que va aparèixer la primavera de 2008 a la finca de la Torre Negra, al municipi de Sant Cugat del Vallès. Aquesta troballa significava una expansió de la seva àrea de distribució cap al nord de prop de 300 km.

De moment, aquestes espècies africanes han estat incapaces de sobreviure les condicions de l'hivern a Catalunya i, per tant, les observacions en temporades successives corresponen a noves migracions des de les àrees africanes o del sud peninsular on hi ha poblacions permanents. Tanmateix, si el canvi climàtic comporta una suavització dels hiverns, no es pot descartar que els colonitzadors estableixin poblacions més perdurables i acabin formant part habitual de la fauna catalana. Això podria tenir repercussions importants en els ecosistemes agrícoles si les espècies beneficiades són lepidòpters nocturns i altres insectes d'origen subtropical, que es poden comportar com a plagues greus de molts conreus i que arriben en dispersió ocasional a les nostres latituds, per exemple aprofitant l'entrada de vents africans.

Canvis en la fenologia
El desenvolupament dels estadis immadurs de les papallones (ous, erugues i crisàlides) depèn fortament de la temperatura, com passa també en la majoria d'insectes. Això significa que un increment de temperatura es tradueix en una acceleració del creixement de les erugues i una emergència avançada de les papallones adultes. Aquesta predicció s'ha pogut confirmar amb les dades que es recullen en el CBMS. En concret, s'ha confirmat que entre 1988, que va ser quan es va començar el seguiment, i fins ara, una proporció elevada de les espècies del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà ha avançat la seva aparició primaveral entre 1 i 5 setmanes.

Actualment, s'està construint un indicador fenològic basat en les dades d'una vintena d'espècies àmpliament distribuïdes per la geografia catalana. L'indicador pretén mostrar de manera ràpida i sintètica el canvi en el període de vol que estan experimentant papallones amb fenologia diversa (espècies que volen durant la primavera, principis i finals d'estiu), en diferents regions climàtiques a Catalunya. Els objectius són conèixer si els canvis fenològics consisteixen únicament en un avançament i també si aquesta resposta depèn de la fenologia de les espècies i de la regió climàtica on es troben les poblacions estudiades.

Pèrdua de biodiversitat
Possiblement l'efecte més preocupant del canvi climàtic en relació amb les papallones és una pèrdua previsible de biodiversitat en els propers anys. Amb les dades del CBMS ha estat possible establir models estadístics que relacionen el nombre d'espècies al conjunt del país amb variables ambientals. Tots els models apunten al clima, i més particularment l'aridesa, com el factor més important per explicar el nombre d'espècies que es poden trobar en una localitat determinada. A diferència del que passa en països nordeuropeus, a Catalunya, i a la zona mediterrània en general, la màxima diversitat d'espècies s'observa sempre en les zones amb climes relativament freds i humits, particularment en tota l'àrea del Pirineu, a altituds compreses entre 800-1400 m aproximadament. A mesura que ens desplacem cap a zones més càlides i seques, el nombre d'espècies disminueix molt ràpidament, sobretot perquè les condicions de sequera estival limiten fortament el desenvolupament de les erugues en disminuir la qualitat de les plantes de què s'alimenten. Aquests models prediuen una pèrdua rapidíssima d'espècies a mesura que el clima a Catalunya passi a ser més càlid i sec, que és precisament l'escenari que prediuen els models climàtics.

Aquest fet és molt preocupant per diversos motius. En primer lloc, perquè la zona mediterrània és la més rica en espècies de tot el conjunt d'Europa i perquè moltes de les que hi viuen de manera exclusiva són molt sedentàries i es presenten estretament lligades a hàbitats molt concrets i fragmentats. Això significa que moltes d'elles seran incapaces de travessar extenses zones del territori a la cerca d'hàbitats adients quan l'escalfament del clima les empenyi cap a latituds més septentrionals. Per tant, la previsió més realista és la de l'extinció de moltes d'aquestes espècies a mesura que el clima de les àrees on actualment viuen es torni progressivament més càlid i sec.

En segon lloc, perquè les papallones diürnes representen un grup bioindicador de la resta de l'ecosistema. Això és especialment cert en el cas dels invertebrats terrestres, que representen la part més diversa de l'ecosistema. Diversos estudis mostren que les zones amb una alta diversitat de papallones tenen també com a norma general una diversitat elevada d'altres grups d'insectes molt menys coneguts. Per tant, la pèrdua de diversitat de papallones anirà acompanyada, previsiblement, d'una pèrdua de diversitat d'altres espècies més difícils de detectar, però no per això menys importants en el funcionament dels ecosistemes.

En tercer lloc, les larves de les papallones juguen un paper de primer ordre com a recurs tròfic d'animals depredadors (altres invertebrats i ocells, principalment), i les papallones adultes també contribueixen a la pol•linització de les plantes en alimentar-se del nèctar de les flors. Per tant, una disminució de les poblacions tindrà efectes en cadena sobre altres components de l'ecosistema, ara per ara encara difícils de predir.

Pèrdua de biodiversitat

Els canvis en la distribució i la pèrdua de la biodiversitat impliquen directament un canvi en els processos esmentats i s'integren globalment per donar origen a canvis en la composició de les comunitats d'animals i plantes. Tot i la dificultat de caracteritzar aquests canvis a gran escala, actualment s'està duent a terme una anàlisi que permetrà conèixer a grans trets la situació comparada del que passa en les comunitats de papallones i ocells a escala europea.

Aquesta anàlisi parteix de l'enorme quantitat d'informació que proporcionen els programes de seguiment d'ocells i papallones a Europa, i dels conceptes de "Species Temperature Index" (STI) i "Community Temperature Index" (CTI). El STI és el valor de la temperatura mitjana que experimenta una espècie al conjunt de la seva àrea de distribució. Aquest valor es pot calcular de manera relativament senzilla a partir de les tècniques que fan ús de models d'embolcalls climàtics. El CTI és el valor mitjà de la temperatura que caracteritza el conjunt d'una comunitat, i es calcula com una mitjana ponderada (per l'abundància) de totes les espècies presents en aquesta comunitat. Els seguiments de papallones (programes BMS) i els d'ocells permeten conèixer amb molta precisió com evolucionen les comunitats en una certa localitat al llarg del temps, perquè es basen en comptatges estandarditzats repetits al llarg d'extenses sèries anuals. Els resultats semblen indicar que els canvis tenen lloc més ràpidament en el cas de les papallones que en el cas dels ocells, un fet que pot donar lloc a desincronies importants entre ambdós grups.






 

Article: MónSOStenible
Font: CREAF

Comparteix aquesta notícia

Eco PDF e-mail Twitter Facebook